El tren

Entorno del Parlament el día de la investidura del MHP Puigdemont

Después de latir a velocidad 

Ya va lento a su final 

Casi tú sabes cuando va a parar 

Si controlas tu viaje serás feliz.

LEÑO: «El Tren»

El tren

Los medios de transporte casi nunca son solo medios de transporte. No se limitan a mover objetos o seres materiales de un lado a otro.

Uno de nuestros mejores “autocríticos”, el maestro Mariano José de Larra comenzaba su artículo «La diligencia» con las siguientes palabras: «Cuando nos quejamos de que “esto no marcha”, y de que la España no progresa, no hacemos más que enunciar una idea relativa; generalizada la proposición de esa suerte, es evidentemente falsa; reducida a sus límites verdaderos, hay un gran fondo de verdad en ella».

Y añadía más adelante: «los tiranos, generalmente cortos de vista, no han considerado en las diligencias más que un medio de transportar paquetes y personas de un pueblo a otro; seguros de alcanzar con su brazo de hierro a todas partes, se han sonreído imbécilmente al ver mudar de sitio a sus esclavos; no han considerado que las ideas se agarran como el polvo a los paquetes y viajan también en diligencia».

«Las ideas se agarran como el polvo a los paquetes», qué gran afirmación... Larra falleció en 1837, el mismo año en que arrancaba la primera línea férrea española que no es, como nos cuentan, la Barcelona-Mataró (1848) sino la que unía La Habana con Güines, en Cuba. En caso de que hubiese conocido el tren no habría dedicado este artículo a la diligencia.

El tren es, además, siempre metáfora de avance social, ideológico, de cambio de actitudes, de mejora social. No es casualidad que, discusiones sobre el modelo aparte (incluso reconozco la crítica de excesiva “radialidad” desde Madrid), uno de los principales artífices del salto cuantitativo y cualitativo que tuvo el ferrocarril en España fuera socialista y catalán: Josep Borrell.

Referido a España y Cataluña, el tren es metáfora, casi alegoría, diría yo, de muchas más cosas, y de ahí las discusiones que siempre ha levantado en nuestro territorio. No fue Fraga quien inventó el Spain is different. Ya los peculiares políticos españoles del XIX se empecinaron en mantener en nuestros campos esa singularidad llamada ancho ibérico en las vías, que supuso que los españoles, durante más de cien años, cuando atravesaban los Pirineos en busca de hacer negocios o conocer la modernidad europea hubieran de cambiar de tren. Quizá el problema es que los tiranos españoles, en contra de lo defendido por Larra, sí eran conscientes de que el tren también servía para mover las ideas de progreso que iban extendiéndose por Europa, y que aquí parecían tan peligrosas, y era la estrategia para entorpecerlas. No lo sé realmente pero, en caso de duda, siempre soy partidario del conocido principio de Hanlon: «no achaques a la maldad lo que puedas explicar mediante la estupidez».

Ya lo he explicado en este blog, en las últimas elecciones municipales dejé de ser concejal de mi querida Tarragona (http://carlescastillotgn.blogspot.com.es/2015/06/discurs-ultim-plenari-de-mandat-2015.html), dejé de ir a pie o en automóvil a ver obras, edificios, visitar asociaciones vecinales o, simplemente, acercarme a mi despacho del ayuntamiento.

Como sabéis, las últimas autonómicas catalanes sirvieron para que, en primer lugar, por la confianza de las compañeras y compañeros socialistas, y en segunda lugar por la del electorado tarraconense, fuera elegido diputado en el Parlament, y empezara a tomar casi a diario el tren que nos acerca a Barcelona.

Esa hora y pico de recorrido de ida, con su otra tanta de vuelta, casi siempre en soledad, da para mucho: leer mails, preparar agendas, estudiar proyectos, informarme de las últimas novedades aparecidas en la prensa y, sobre todo, para pensar. Incluso para escribir. Estoy seguro de que muy buena parte de los artículos de esta mi nueva etapa política serán, al menos esbozados, sobre la mesita de la que estos magníficos vagones disponen frente a algunos de sus cómodos asientos. Por cierto, detalle “de trinchera”; que te toque o no es cuestión de ser rápido al subir, o de subirte en una de las estaciones iniciales del recorrido.

La escritura nos comunica con los demás pero, sobre todo, nos comunica con nosotros mismos. Nos obliga a ordenar ideas que, con frecuencia bullen en nuestra cabeza, más en forma de sentimientos o sensaciones que elementos racionales objetivos. Lo que os cuento a vosotras y vosotros, antes que a nadie me lo cuento a mí. Y pienso aprovechar el tren, este tren que mueve personas, paquetes e ideas, para este fin. Inicio pues un nuevo ciclo de artículos, que tendrán entre todos ellos el hilo conductor del tren, pues será donde se producirá al menos su génesis inicial.

Arranca además esta nueva etapa en el, quizá, mayor momento de incertidumbre política acaecido desde la Transición, tanto en Catalunya como en el Estado aunque, por diferentes razones, ¿o por las mismas?

Aunque este primer artículo de la nueva etapa tiene como vocación ser presentación y salutación, os adelanto algunos aspectos que iremos desgranando en los próximos capítulos.

En mi también querida Cartagena he escuchado una expresión que me parece ingeniosa: «agarrar el cesto de las chufas». Hace referencia a la actitud de alguien que, en una reunión, se enfada y se marcha sin más explicaciones. También se suelta cuando alguien tiene una reacción extemporánea.

Adelanto que poseo la íntima convicción de que el actual gobierno de Madrid está encantado con que Puigdemont y sus aliados amenacen constantemente con agarrar la cesta de las chufas.

Adelanto también, en este momento de incertidumbre y constantes controversias, que España se encuentra ante la oportunidad histórica de dar el gran salto adelante (las minúsculas son a propósito, no sea que me llamen maoísta) y en muy buena medida nos corresponde a los socialistas, catalanes y del resto del Estado, protagonizar este salto, y hacerlo con otras fuerzas progresistas con las que deberíamos encontrar lugares de convergencia (acabo de recuperar esta palabreja en mi vocabulario).

Asimismo adelanto que no nos podemos permitir el lujo de hacer políticas distintas que no sean las del acuerdo, el debate sano, la confrontación de ideas (y no de gónadas, como casi siempre). Tengo la sensación, además, de que en lo que pueda depender de Miquel Iceta o Pedro Sánchez Castejón va a ser así.

Y adelanto, por último, que concejal o diputado, en Tarragona o en Barcelona, a las «ordenes» de Pep Fèlix o de Miquel, que seguiré siendo políticamente incorrecto y trasgresor, a la vez que leal y entregado a la causa.

Y todos quienes queráis tomar este tren conmigo seréis bien recibidos. 

Read More

Gratuïtat de l'A-7 ja

Gratuïtat de l’A-7 ja

Hi ha problemes que per la seva magnitud o afectació impliquen necessàriament solucions immediates, i això és exactament el que està passant amb la nostra N-340, que requereix mesures urgents ja. No podem seguir amagant el cap rere l’ala, esperant projectes de desdoblament que no arriben, mentre es juga amb la seguretat dels milers de conductors que a diari utilitzen aquesta carretera.

Estem davant la mateixa Via Agusta de fa més de 2.000 anys d’història, aquell camí d’Aníbal on ara hi tenim asfalt, però que no ha fet el salt que li correspondria per ser un dels eixos viaris amb més circulació de tot l’Estat. Alguns dels principals municipis s’han desenvolupat al voltant de la N-340, i ara tenim una carretera nacional que creua nuclis de població, amb semàfors, rotondes i passos de zebra. Ja n’hi ha prou de greuges. Ja n’hi ha prou de no voler veure que la infraestructura actual no pot absorbir un trànsit que va des de dels camions de mercaderies que creuen de nord a sud la nostra província, als desplaçaments propis de qualsevol carrer major. 

 Aquest territori ha dit prou. Han dit prou els veïns de l’Ebre, que des de fa unes quantes setmanes tallen cada dijous una carretera que s’ha convertit en la nacional de la vergonya. També han dit prou des del Penedès, que el passat dia 29 es van sumar a les mobilitzacions exigint una solució. I està clar que aquesta no passa per la construcció d’onze rotondes, ni per prohibir la circulació d’uns camions que, com la resta de vehicles, pateixen les mancances d’una infraestructura que ha quedat obsoleta.  

Quan es van fer les obres de construcció del cinturó de Tarragona es va acordar la gratuïtat de l’autopista fins a Torredembarra. En aquell moment es va considerar una situació excepcional, que requeria una actuació per part de l’administració, per tal de no perjudicar als milers de conductors que feien aquest desplaçament. Ara, de nou, estem davant d’una situació excepcional. Ara és el moment de tornar a obrir el veritable debat. És el moment que de cara a aquesta realitat, que tant des del Ministeri de Foment com des de la Generalitat es neguen a veure, tornem a obrir el meló per solucionar un greuge que massa perjudicis ens està portant. I és moment de fer-ho des del consens i del rigor. D’assentar-nos amb la concessionària i de parlar de terminis i dels costos d’un rescat que ara per ara és la única solució. Perquè de pegats i de solucions a mitges ja en tenim prou.

El problema de la N-340 no és un problema ni de l’Ebre ni del Penedès. Afecta a tota la demarcació i, per tant, hem d’estar a l’alçada i no seguir essent còmplices d’una situació que aquest any ja suma tretze víctimes. Cap inversió és inassumible si al final podem evitar que hi hagi cap nou accident.

Read More

CRT (Barcelona-World)

Realment s’està preocupant el Govern de la Generalitat?

Pels no iniciats o que no segueixen l’actualitat de molt a prop, em refereixo al complexe projectat al nostre territori i conegut inicialment com a “BCN-World”. Perquè ens entenguem tots.

El “Pla Director Urbanístic del Centre Recreatiu Turístic de Vila-seca i Salou” es troba en l’etapa final de la seva tramitació, i si som sincers (amb nosaltres mateixos) el futur d’aquest projecte és una nuvolosa d’interrogants que necessiten una resposta urgent. El territori ho necessita, i ho reclamem.

Uns interrogants que creixen amb el silenci del Govern i que realment ens fan dubtar del compromís que aquest en el seu dia va adquirir. ¿Serà que no vol que aflorin les diferències dins del propi grup de Junts pel Sí? ¿O perquè el CRT es pot convertir, en algun moment d’aquesta inacabable negociació que es porten entre mans, en moneda de canvi davant de la CUP?

El CRT no és un joc. Estem parlant d’un projecte de grans magnituds amb un total de 2.477 habitatges, prop de 15.000 places hoteleres, tres casinos i una àrea de compres, entre altres, i que en total sumen 825 hectàrees de terreny. Una xifra considerable i que suposa, fent un símil i perquè ens fem una idea, urbanitzar una superfície equivalent al nucli de la ciutat de Valls. Tanmateix, encara és hora que coneguem l’encaix que tindrà aquest projecte amb el model turístic i econòmic de les nostres comarques. Amb la resta d’actors implicats. Hem d’aclarir dubtes per poder remar tots i totes en la mateixa direcció com a territori.

Desconeixem si durant tots aquests mesos el Govern ha encarregat un estudi econòmic que analitzi l’impacte que aquest projecte tindrà en l’entorn. Si s’ha pensat com es poden establir sinèrgies amb la resta de motors turístics, per tal que no esdevinguin elements independents. Tampoc sabem com afectarà el fet que finalment es retirés l’inversor que havia promogut la iniciativa, i que estiguem parlant de tres casinos en lloc de quatre. Manté això les dimensions inicials? Assumiran la resta d’inversors el sobrecost que això suposarà? Se’ns va vendre fum quan es va parlar de prop de 7.000 llocs de treball?

No es pot seguir jugant amb les expectatives que es van crear. La demarcació de Tarragona té la comarca del Baix Penedès, que és la de l’índex més elevat d’atur a Catalunya. Estem davant d’un territori castigat, poc atès i poc invertit per la Generalitat de Catalunya, i que necessita aferrar-se a realitats i no a falses promeses. Perquè tot això només ens condueix a pensar que aquell projecte que es va presentar el setembre de l’any 2012 no era realment el que se’ns va dir.

El desenvolupament del Centre Recreatiu Turístic de Vila-seca i Salou ha estat la gran aposta del Govern d’Artur Mas a les comarques de Tarragona durant la passada legislatura. Permeteu-me dir que pràcticament ha estat l’única. I ara mateix estem davant d’un escenari amb més incerteses que realitats. Aclarim-les, i fem-ho ja.

Read More

Discurs miting central Tarragona- autonòmiques 2015

Bona tarda amigues i amics,

Dice un proverbio chino:
Ojalá vivas tiempos interesantes.

Ens agradi o no, aquests son temps interessants.
Son temps interessants, difícils i complexos per a totes i tots –temps de greu crisis que ens ha portat a veure retallats salaris, drets i oportunitats; temps de deliris i camins sense sortida que ens proposen ruptures i fugides cap endavant.

I existeix la tendència a pensar que no podem fer res per canviar aquesta situació, que hi ha un camí marcat que inexorablement hem de seguir.

Malgrat això, l’actitud valenta davant les dificultats, la resistència a la passivitat, les ganes de lluitar contra les injustícies i la ferma voluntat de transformar les coses de forma col·lectiva, ha demostrat amb el temps, que la història si que pot canviar.

Això és ser socialista. Una actitud de rebeldia i transformació, i jo, avui i aquí, ho vull reivindicar, com a homenatge a tots vosaltres, a les vostres lluites quotidianes, polítiques, sindicals, socials, associatives; perquè gracies a la vostra rebeldia, gracies al nostre inconformisme, el món funciona una mica millor.

I jo, avui i aquí, vull reivindicar-me orgullós, d’aquesta gran família socialista. Per que és el que sóc, i per què em sento part d’aquest projecte col·lectiu tarragoní, català, espanyol, europeu i internacionalista; perquè per a un socialista les persones estan sempre per sobre de qualsevol bandera, de qualsevol carnet, de qualsevol distinció..

El socialisme és la passió de dones i homes compromesos amb la seva societat i el seu temps. Compromesos en transformar una realitat i un mon que no es agrada. Som la bona gent treballadora que  no s’amaga davant els reptes, que no defugim de les responsabilitats… això és el que hem estat –en situacions molt complexes-, el que  som i allò que hem de sortir a lluitar, explicar i defensar, perquè igual que ahir, les nostres idees, les nostres propostes, el nostre model de societat son més necessàries que mai.

Hem estat en totes les lluites aportant el millor de nosaltres als moments més transcendentals de la nostra historia... a la dignitat de la classe treballadora, a la conquesta les llibertats, a l’arribada de la democràcia, a l’aprofundiment de l’autonomia, a la construcció d’uns ajuntaments molt a prop dels ciutadans. Encara que avui vulguin amagar-nos, invisibilitzar-nos i ignorar-nos; encara que vulguin que només us fixeu en els espanyolistes i els independentistes de dreta, Sabem que els millors anys de Catalunya, els millors anys d’Espanya, han vingut de la mà dels socialistes.

Els millors anys han vingut de l’impuls transformador i la força de creure en la gent, de posar als ciutadans i les ciutadanes en el centre de les decisions, d’enfortir-nos col·lectivament amb més professors per generar més oportunitats, de contractar més metges i professionals sanitaris per generar més igualtat, o més policies per tenir més llibertat…  Sense oblidar-nos de les infraestructures necessàries per vertebrar aquest país, per portar serveis als barris, per aprofitar els motors productius, per atraure inversions generadores de  treball, per a donar un impuls als emprenedors que cada dia fan créixer la nostra riquesa.

I aquestes són les petites o grans diferències entre uns i uns altres, entre les dretes i el progrés, aquestes són les diferències entre ser socialista i no ser-ho. I  jo avui aquí vull fer, de la vostra mà i amb les vostres veus una afirmació de socialisme, de socialisme jove, renovat, modern, però del vell socialisme compromès de sempre. Si, jo soc i serè socialista, no puc entendre altra manera de fer política.

M’agradaria discutir i contrastar programes. Però resulta que no tots tenen programa. Doncs be, nosaltres si tenim un programa, per a garantir el benestar, la cohesió de tots i totes, un programa que és un compromís per una Catalunya moderna; compromisos i polítiques clares per  a
• potenciar l’economia i la societat del coneixement
• atendre als més desfavorits amb polítiques socials real
• dissenyant una política energètica sostenible i adaptada al segle XXI
• enfortint uns serveis públics de qualitat i no al servei d’una quimera
• desenvolupar una gestió transparent, eficient i propera als ciutadans

Un programa socialista que és un compromís per recuperar i aprofundir en els drets de Ciutadania:
• per a una igualtat real entre dones i homes i per la lliure orientació sexual
• per acabar amb la pobressa infantil
• per no deixar a cap família sense llar
• per garantir unes condicions laborals dignes
• per assegurar un sistema de salut públic i universal
• per no oblidar les persones amb discapacitats
• per enfortir la nostra solidaritat internacional i fomentar la pau des de la Mediterrànea

Un programa socialista, un compromís per que l’espai públic sigui per a tothom;
• protegint l’entorn natural
• garantint l’aigua com a dret fonamental
• generant nous models en la gestió dels residuus
• apostant per a un transport públic sostenible i accessible

Aquesta és la Catalunya que somiem. La Catalunya que volem deixar als nostres fills i filles. La Catalunya que han de disfrutar els nostres pares i la Catalunya per la que van lluitar els nostres avis.

És el que vull com a pare pels meus fills, és el que comparteixo amb gent de la meva generació, es el que parlo amb la gent gran, amb aquells que no creuen que un país es faci només amb anuncis de TV3.

Tinc 40 anys, i no vaig votar la constitució. Encara no havia nascut quan alguns de vosaltres cridàveu allò de  llibertat, amnistia i estatut d’autonomia… Se que molts sabeu de que parlo. Vau ser una generació compromesa, motivada, solidària, una generació que va renunciar a moltes demandes perquè en aquells anys el més important era recuperar la llibertat i el benestar, vau ser generosos i això va garantir que gent com jo estigui avui aquí.

I gent com jo, de la meva generació, activistes socials i polítics des de fa alguns anys dintre d’aquest partit, hem donat un pas endavant, és el moment de tornar el que ens vau donar, però també és el moment, d’assumir que és el nostre temps

ARA SI QUE ÉS L’HORA DEL NOU SOCIALISME.

Ens ha arribat l’hora d’escriure la història, la nostra història, i tal com vau fer vosaltres l’any 78, nosaltres ho volem fer ara.

Quiero, queremos ser los protagonistas de este nuevo capítulo de la historia, de lo que ha de venir, de lo que queremos ser, y lo decimos alto y claro, es nuestro momento y no vamos a ocultarnos detrás de plasmas o banderas.

No vamos a esperar a que nadie aparezca con soluciones mágicas para nuestros problemas. Vamos todos juntos, colectivamente, a buscar las mejores soluciones para los retos más complejos.

Vamos a construir una sociedad, un país donde la gente sueñe, tenga esperanzas y pueda ser feliz. Vamos a construir un país con la ilusión de todos y todas, con la fuerza y el esfuerzo de los que madrugan, de los que no duermen, de los que sueñan y de los que no esperan.

Pedro, y este país, lo vamos a construir dandonos la mano fraternal y solidaria entre todos los pueblos de España; porque queremos que nuestro esfuerzo de aquí sirva tambén para hacer una España más plural y democrática, más justa y solidaria y más moderna y Europea.

Somos la generación de la ilusión, de la pasión por la política pero sobre todo somos la generación que ha de devolver los mejores años a este país.

Nos vamos a comprometer diciendo lo que hacemos y haciendo lo que decimos. Y vamos a poner en valor todos los mecanismos para contar con todos y todas.
Serem un pais que no gira la cara al seu valor més important, als seus joves, no els deixarem marxar tan fàcilment, els necessitem, us necessitem.
Serem un país que se sent orgullós del que ha sigut, del que és però sobre tot del que serà.

Per que serem una terra d’oportunitats, i de somnis. Serem un motor econòmic, social i cultural per la resta d’Espanya, com ha passat en d’altres moments, i defensarem la solidaritat i la igualtat entre territoris, per que els socialistes no tenim més banderes que la bandera de la justicia social.

Per que ser solidaris no és donar el que ens sobra, sinó compartir el que tenim.

I és evident que cal un nou model de finançament, però també cal, una taula on poder negociar, pactar i avançar en un espai de relacions modern i respectuós. I aquesta taula, aquest  espai es diu Federalisme, un espai que des de la diversitat construeix i suma.

Ho deia el Miquel al congrés que el va escollir primer secretari:

“el federalisme no és altre cosa que la convivència en la diversitat, l’estima als que som diferents i la capacitat de tenir regles de convivència en comú”

Si Miquel, si Pedro… ese es nuestro modelo, el modelo que coge fuerza con la declaración de Granada de todos los socialistas españoles. El modelo que plantea buscar puntos de encuentro y no de ruptura.

El model que pretén crèixer amb la diversitat i no anul·lar la discrepància.

És llarg el camí i ho sabem però estem motivats i il·lusionats, per que també us ho dic, la casposa España caduca de “una, grande y libre” a la que nos quieren devolver algunos, no es tampoco nuestra España. En aquella Espanya en blanc i negre del NODO tampoc hi volem jugar.

És temps de construir noves complicitats i nous escenaris, és temps de rebutjar enfrontaments i falses il·lusions.
És temps d’un nou espai, és el moment d’un nou temps.
No hem sigut mai independentistes perque és incompatible en ser socialista, però tampoc hem sigut mai immobilistes.

Només volem una Catalunya millor, més pròspera, més moderna, dintra d’una Espanya millor, més pròspera, més moderna i això si, una mica més comprensiva de vegades.

És temps de rebel·lar-nos i reivindicar el nostre espai. Per que no hi ha res perdut, és temps de sortir i defensar un altre model, de no tenir por a posar en valor la diferència.

Encara tenim temps fins el 27 de parlar amb els nostres veins i veïnes, d’explicar-lis que si que hi ha alternatives, que un altre pais és possible, però si el construïm entre tots i totes.

El dia 27,  voteu socialisme.
El dia 27 voteu PSC.
El dia 27 voteu futur.

Moltes gràcies
…miquel!!!

Read More

Emergencia por inundaciones en los campos saharauis de Tinduf

Read More

Discurs al sopar de La Selva

EL SOCIALISME GARANTIA DE LA CATALUNYA DEL BENESTAR

La seva república catalana serà molt poc republicana

           

Als dos extrems, tant a l’independentisme del “Junts pel Si”, com a Populars i Ciutadans, els hi agradaria un país enfrontat, una Catalunya fracturada, trencada en dos extrems, els hi agradaria dividir-nos entre bons i dolents patriotes, entre els del SI i els del NO. I nosaltres, els i les socialistes, mai hem volgut apostar per les fractures, sabem per experiència dolorosa, perquè ens ho explica la història, que les ferides, les divisions, les fractures són molt fàcils de provocar i molt difícils de sanar. Fomentar l’enfrontament i la divisió, com ha fet el Partit Popular a tota Espanya, sembrant ràbia i anticatalanisme per aconseguir vots, o com fa la Convergència pujolista d’Artur Mas, presentant Madrid com la font de tots els problemes de Catalunya per aconseguir alguns vots més, sabem que és un mal negoci, és una jugada molt irresponsable, perquè per aconseguir a curt termini alguna avantatja electoral, sembren el país d’enfrontaments i divisions estèrils.

Ans el contrari del que vosaltres i nosaltres representem, tot el contrari del que ha estat la cultura política del socialisme català. A les ciutats, als barris, als pobles on hem governat hem fomentat la igualtat, la diversitat, l’accés universal als serveis socials, sense preguntar ningú d’on venia, sense mirar banderes, tots els ciutadans i ciutadanes per igual en un mateix espai públic.

Per això sempre hem defensat i defenem l’escola catalana, l’escolarització en català, com a garantia de què no podran dividir-nos. De què no crearan una escola mal dotada per a uns i una escola d’elit per a uns altres, com a expressió de que les llengües no ens divideixen, de que tothom, tothom, vinguem d’on vinguem i agitem la bandera que vulguem, tindrem els mateixos drets i les mateixes oportunitats.

Quan alguns volien les escoles segregades, escoles catalanes per a uns i escoles castellanes pobres als barris populars per a uns altres, vam dir que no amb fermesa. La nostra voluntat va ser que no es separés als nens i les nenes ni per llengua, ni per banderes, ni per religió. Garantir que l’educació ens fa a tots ciutadans i ciutadanes lliures i iguals.

Aquest és el llegat del president Tarradellas, a qui el pujolisme no li perdonà mai que les seves primeres paraules fossin una convocatòria a tots i totes. Va sortir al balcó del Palau de la Generalitat, amb un milió de persones omplint els carrers, i no va voler que hi hagués el més mínim dubte a les seves paraules. No va cridar “catalans”, sinó que cridà “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí”. Tots i totes ciutadans, no uns de primera i uns altres de segona: tots i totes, un únic poble.

Avui la Convergència de Pujol i Mas ha fet possible la Catalunya més fracturada i més dividida dels últims trenta anys. Des l’inici de la democràcia cap govern ha trencat tant el país:

Ha dividit entre la Catalunya de les llistes d’espera i espera i espera, de la que pot pagar-se mútues privades (la dels amics del Conseller de Sanitat).

Ha dividit entre els d’una escola pública retallada, ofegada i sense recursos i els que poden pagar-se escoles privades i concertades.

Ha dividit entre la Catalunya que ha patit les seves retallades i baixades de salari, els seus desnonaments i la seva permissivitat amb les estafes bancàries, i la Catalunya propietària d’empreses amigues, subvencionades, a les que els hi paguen fins i tot la “festeta” dels diumenges.

I ara, vol dividir-nos entre catalans bons i dolents, entre patriotes i traïdors, entre els positius del SI i els negatius del NO. Quan la història i la raó ens demostren que tots junts, per sobre de banderes, haurem de treure endavant aquest país, i que hem de construir més ponts, i més i millors oportunitats amb Espanya i amb Europa i amb els món... perquè cada pont que es trenca són portes i oportunitats que es tanquen.

La Convergència pujolista ha tingut i té una única passió: el poder polític i econòmic. Sabien que front la Catalunya popular, oberta, l’antifranquista, la treballadora, la dels barris, la Catalunya que no mira d’on vens sinó a on anem, sabien que front a aquesta Catalunya, eren una minoria. Les dretes burgeses, proteccionistes de les seves empreses, buscadores de privilegis, eren una minoria front a aquella nova Catalunya de progrés i esperançada que sorgia amb la democràcia. Ara, quan ja han arrasat amb tot el país, quan han privatitzat tot el que han pogut només els hi queda la bandera de la independència per a seguir manant. Els fills dels pujolisme es fan un estat a mida per continuar manant i robant. 

Fixeu-vos que, de nou, en Artur Mas dissol anticipadament el Parlament i no esgota la legislatura. Cada cop obté menys vots i menys escons. Cada cop intenten un pas més, una elecció més, una consulta més, per intentar sumar prou escons com per a proclamar la independència. I no, no els sumen, però cada cop divideixen més.

Portem massa temps sense govern, sense polítiques actives, només retallades, impagaments i austeritat... i la bandera per a tapar-ho tot. I com que la senyera ja deixava transparentar massa vergonyes, massa corrupció i massa cas Palau i fills d’en Pujol, han hagut de canviar-la per una estelada.

Però el dia 28 de setembre algú haurà de governar quelcom, i ja sabem com ho fan: privatitzant, retallant i amb polítiques austericides.

I ens volen donar lliçons sobre democràcia, però només és democràtic votar el que vol en Artur Mas, quan ells vol i en la forma en que ell imposa. Han arribat al punt de dir que els Ajuntaments que no votaven a favor de les mocions pels dret a decidir, no eren democràtics.

Des del començament hem dit i explicat que era una trampa, que darrera del dret a decidir només estava la seva voluntat de dividir, que dret a decidir era sinònim de la seva independència, al seva petita Catalunya a la seva mida. Perquè sobre tota la resta (privatitzacions, retallades, corrupteles...) no ens han deixat decidir.

Han aconseguit la Catalunya menys independent de la democràcia. La més hipotecada,  la més depenent de les grans empreses, la menys lliure per decidir el seu futur. Han desmantellat tot l’estat del benestar amb l’excusa de construir un estat nou.

La única veu que no els hi ha fet el joc ha estat la del PSC. Populars i Ciutadans estan encantats amb aquesta radicalització recollint els vots indignats amb la presa de pèl independentista. I les suposades esquerres de l’esquerra han estat les més útils a en Mas. Fins i tot els hi han regalat el candidat Raúl Romeva. Fins i tot van ficar a la CUP  a presidir la Comissió d’investigació del cas Pujol, ben conscients de què d’allà no en sortiria res. I ho simbolitzen amb efusives abraçades entre en David Fernández i el bon pare President... Aquesta és la única esquerra que volen a l’oasi pujolistes, nosaltres, els socialistes, els hi fem nosa.

A nosaltres ens ha tocat el paper més difícil i incòmode, però no hem renunciat per electoralisme  al que hem estat i al que som. Ens ha tocat explicar que el problema únic no és Madrid, que tenim un ampli autogovern amb els que autogestionar els nostres interessos. Que no hi ha pèrdua de sobirania més gran que la renúncia a fer política, a legislar i governar. No només de retallades i privatitzacions viu un país.

En moltes ocasions la nostra veu no s’ha escoltat entre els crits unionistes i els independentistes. I ens hem quedat sols defenent coses sensates, defenent l’escola pública, la sanitat de qualitat, la igualtat entre homes i dones, les oportunitats per a tothom, als treballadors, als desnonats, a les petites i mitjanes empreses... la veu de la igualtat d’oportunitats. Mentre que les “esquerres” del President es fregaven les mans per si ens esgarrapen algun vot, en comptes de fer front comú.

El socialisme representa la Catalunya del benestar, la Catalunya de les oportunitats. Mai s’ha fet tant i per a tothom com des dels Ajuntaments socialistes o des dels Governs de Generalitat capitanejats per presidents socialistes. Mai tantes escoles, tants professors, tants recursos per la sanitat, tantes beques universitàries, tanta llei de barris que dignificà tants racons oblidats de Catalunya. Ens en sentim orgullosos d’haver fet tant quan vam comptar amb la vostra confiança.

Ara us cridaran a tots per sumar. Per sumar el que els interessa, si que sou importants. Per primera vegada us volen junts. Junts però no a les seves escoles d’elit, ni als seus Màsters de pagament inaccessible, ni als seus barris enjardinats, ni a les seves clíniques privades... junts només per,  amb els  vostres vots i els vostres impostos, pagar-se el xalet. Però tingueu clar que només us volen per això. Com han demostrat a la seva república catalano-pujolista sereu, serem ciutadans de segona. Ja se li va escapar a en Toni Soler i a algun altre: primer els d’aquí de tota la vida. I per a nosaltres les retallades, els desnonaments, l’austeritat i a passar per la pedra. La seva república catalana serà molt poc republicana. Prefereixen ser Mònaco o San Marino, que una república democràtica i social d’oportunitats per a tots.

És el seu estil, la seva ideologia, el seu talant i ens ho han demostrat amb escreix: la bandera serveix per a fer negoci, no ho dubteu gens ni mica, primer el negoci.

La nostra veu s’ha de sentir. No ens podem callar, perquè quan sigui necessari, que ho serà, haurem d’estar disponibles, per posar solucions realistes damunt la taula. Catalunya, els seus ciutadans i ciutadanes, s’ho mereixen.

Read More

Discurs sopar de germanor de El Vendrell

Bona nit.

Espero que hagueu gaudit prou del sopar.

Encara recordo el meu primer sopar de Can Corbella, ara fa ja MOLTS anys...

No sé ben bé quants. Però una pila d’anys.

Perquè no he vingut moltes vegades. Però a algun si.

Recordo concretament 3 com a minim.

Un amb cada candidat socialista a la Generalitat.

Amb en Raimón Obiols, amb el Pasqual Maragall, i amb el company Montilla.

Recordo cóm m’impressionava la profunditat del discurs del Raimón, cóm la bonhomia del Pasqual, i cóm la serietat del Montilla.

Però recordo principalment l’esperit que sempre ha tingut aquest sopar.

El de la companyonia, el companyerisme, i la fraternitat.

El d’ajuntar-nos els i les socialistes d’arreu del territori, per parlar, donar-nos ànims, i veure que al costat, hi ha persones que lluiten i pensen de manera similar a tu.

El de la unitat entre tots i totes, es vingui de la sensibilitat o de la facció que sigui...

Aquest esperit, companys i companyes, és el que hem de mantenir, peti qui peti.

Hi hagi els problemes, els desacords, o els enfrontaments que sigui.

Una vegada s’han acabat, som un sol partit, una sola familia.

Perque tots i totes, coïncidim en una cosa: hem fet un pas endavant en la politica activa, hem pensat que s’ha d’estar dintre, per canviar un present que no ens agrada.

Els detonants o les raons concretes poden ser diferents. Però la raó de fons és la mateixa. Canviar un present que no ens agrada, perquè considerem que hi ha un futur millor possible.

Aquest esperit, aquesta rebeldia davant del que passa al nostre voltant, per canviar-lo, és l’essencia d’aquest partit.

Hem de treure pit davant del que ja hem fet a la història.

Que l’hem cagat?... naturalment.

Qui no es mou o es mulla no la pot cagar.

I aquest partit:

- de l’esquerra realista i possibilista.

- únics que podem buscar i trobar solucions i sortides realistes a la situació actual.

- Amb els peus pegats a la realitat: però conscients

o De la seva història

o De la seva actitud de lluita i de canvi constant.

- Unitat civil

- Estat del Benestar

Tenim una responsabilitat: ESTAR AHÍ con el o la que sufre, trabajando sin parar para que sufra menos y menos tiempo.

Aquest partit

- conecta con los valores más puros de la izquierda, pero a la vez

- pone encima de la mesa propuestas posibles y posibilistas de cambio

Hem de parlar del que necessita la gent, del que li preocupa.

Intentant fugir de cortines de fum muntades per la élit per no tractar els problemes reals. Els problemes socials.

Vull micropolitica. Sin deixar els grans temes, que no els podem deixar, perquè és cabdal també que aportem el nostre punt de vista, hem de ser capaços de centrar-nos en els temes concrets del dia a dia.

Cóm crear llocs de treball?

¿Quines alternatives donem pel tema energètic a les families que passen el mes amb penuria i problemes?

Per exemple, si parlem de la zona en què ens trobem...

encara esperem que el govern desenvolupi un plà estratègic que doni impuls a nous sectors econòmics, com el Logis Penedès...

a una zona amb un nivell d’atur sempre per damunt de la mitjana de Catalunya...

què estàn fent o pensant?

RES.

Doncs aquesta ha de ser la nostra prioritat, i la nostra actitud la de fer d’altaveu de les necessitats del territori.

El PSC és més important que tots i totes nosaltres. 

És un instrument de transformació social propietat de la ciutadania.

Nosaltres us proposem tornar a somiar; tornar a reconectar amb el nostre passat de lluita, d’acció directa, i de pulsió per aconseguir més igualtat i més Justicia Social.

No hi ha solucions màgiques per això. No hi ha vies ràpides ni salvadors.

Només esforç, treball, dedicació, compromis, i lleialtat a les nostres idees i a la nostra història.

Això i una mica de temps.

Comencem?

Read More