¿QUÉ HAGO YO AQUÍ?

Reflexiones sobre la vida.

Un ciudadano más

Una mirada personal.

Tarragona

La meva passió.

La Política

Més necessària que mai.

Mostrando entradas con la etiqueta Ajuntament. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ajuntament. Mostrar todas las entradas

miércoles, 10 de junio de 2015

Discurs últim plenari de mandat 2015 Ajuntament de TGN

Gràcies President...

Bon dia a tothom.

Sento la política a la sangcompletament vocacional.

Permeteu-me que comenci dientsense que sembli presumptuósper la convicció d’aquesta vocacióque no penso fer un comiat.

Es tracta d’un “fins aviat” més que d’un “adéu”, i és el primer que vull començar dient...

[...]

A la politica s’ha d’arribar per vocació de servei, i un s’ha de mantenir, o no, per vocació de servei.

El càrrec, en general, no és més que un mitjà per aconseguir convertir els ideals  en realitat. A la que es transforma en un fi en si mateixestàs perdut.  A la que es mira la "carrera politica" no serveixes com a polític... amb Majúscules.

I a mésno s’hauria d’oblidar mai que el càrrec és temporal, i que no et fa més que ningú. I què després és molt sa, poder tornar a la realitat de la professió que cadascú tinguiamb tota la naturalitat del mónQuan toqui. Perquè la situació ho requereix... o... quan sents que no hi ets prou amb la teva família, que no viusprou els teus fillsper exemple.

Els canvis són molt saludables. No haurien de fer por...

estic segur que qui em coneix i m’estimas’alegra d’aquest canvi de vida que faré a partir del proper cap de setmana...

He de dir amb alguna tristesa, que deixo gent pel camí, i algun projecte a mitges.

Aquestes dues coses són les que em fan estar una mica trist per haver de marxar.

Sobretot les persones. Tècnicstècniques de l’ajuntamentveïnsveïnes, persones d’entitatssocialstreballadors i treballadores de l’ajuntament, i la classe treballadora els barrisde la nostra ciutat en general...

Gràcies per tot allò que m’heu ensenyat i m’heu donat... Gràcies pel carinyo que m’emporto”. Aquesta és la gran recompensa.

[…]

Als meus companys de consistori els dic que ha estat un autèntic honor estar amb tots i cadascun d’ells i elles, i que sempre he trobatlleialtat i elegància en el tracte.

Igual que a la premsaGràcies pel vostretractegràcies pel vostre bon taranná en la majoria dels casos amb mi. De veritat.Continueu amb força amb el vostre treballnecessari per la democràcia.

Això en general, però també hi ha persones especials.

De tots només nomenaré tres (i emperdonareu): Són el Fèlix, la Pepi i el Mario.

Gràcies per la vostra lleialtatGràcies per la vostra sinceritat i per fer-me confiança... en totsels moments...

uns i a d’altres. A tots en general: “espero haver tingut sempre l’actitud d’escoltar, i de dubtar arran dels arguments aliens. Espero haver actuat amb la màxima justícia en les meves decisions.

Si no ha estat així en algun cas, us demanoque em perdoneuperquè sempre ho he intentat.

Fins i tot en alguns momentsprenent decisionscontra el criteri d’alguns dels meus companys i companyes.

Sempre he intentat fer el que em semblavamillor i més justMarxo amb la consciènciatranquil·la i convençut que en molts casos hohe aconseguit.

[...]

Així que me’n vaig amb calma amb mi mateixcrec que amb la consideració de treball ben fet, i sobretotorgullòs d’haver pogut representar la ciutat de Tarragona des dels llocs que he estat.

He portat durant vuit anys, ni més ni menys que les responsabilitats de mobilitatTerritoriLlicències, i Seguretat Ciutadana d’aquestaciutat.

He estat el regidor de la democràcia que méstemps ha estat al capdavant de la GuàrdiaUrbana, i crec que me’n vaig havent guanyat elrespecte d’una important part de la plantilla. Sé que sempre es pot fer més i millorperò Déun’hi do el que hem fet si mirem enrera al punten què varem començar...
  
cuideu-la molt perquè la majoria de les persones que hi ha, s’ho mereix, i perquè la ciutat agrairà tenir un cos de policia preparat i amb els recursos humans i materialsadequats.-

tot això ho he estat gràcies al meu Alcalde, Josep Félix Ballesteros, el meu germà gran com ell mateix diu, i gràcies al PSC i a les desenes i centenars de companys i companyesque hi treballen cada dia.

PSC, partit al que estimo, i que crec per cert, que ha d’experimentar canvis importants en elspropers tempsper tornar un altre cop a ser l’instrument de totes aquelles persones que no volen deixar ningú pel camí, i que creuen en l’administració pública, i en la política que pensa en la gent i mana sobre l’economia... O que fa almenys que l’economia no sigui la responsable de més desigualtat social.

Confio poder ajudar a construir aquest canvinecessari,  per ajudar a la vegada a canviar la politica, les seves formes, cap a una politicamés transparentpropera i participativa.

Com he dit  abans... no m’acomiadonomés usdic ‘fins aviat’...
 Gràcies Alcalde, gràcies treballadors i treballadores de l’AjuntamentGràcies tarragonins i tarragoninesGràcies Tarragona

jueves, 26 de marzo de 2015

Discurso de despedida de la politica municipal ante la asamblea del PSC de Tarragona




Quiero empezar diciendo que esta es mi lista.

No es mi lista ideal.

Ni la que me parece mejor.

No es la lista de los más guapos, ni seguramente la que me parece más justa.

Pero es la que quiere mi candidato, es la que propone la comisión de listas, y la que ha aprobado la ejecutiva de agrupación de la que formo parte. Mi voto incluído.

Es la lista de mi partido.

Es por lo tanto, mi lista.

Le deseo toda la suerte del mundo a TODAS y cada una de las personas que van en ella.

Creo que son personas preparadas, y el 99% merece estar.

Me alegro especialmente, si me lo permitís, de la evolución de las tres propuestas que yo hice a la Comisión de Listas: Ana Santos, Ivana Martínez y Sandra Ramos.

A Ana la propuse porque me gustan sus análisis y enfoques políticos, es una mujer preparada.

A Ivana porque es una luchadora, que combina el trabajo con el ser madre. Es responsable, y consciente de su responsabilidad. Creo que lo ha hecho bien.

Sandra... porque es pragmática y a la vez es capaz de recordar y mantener los ideales que la hicieron entrar en política. Está porque se lo cree.

A ellas y a todos y todas las demás.

Felicidades.

Lo que necesitamos es que podamos formar el gobierno que queremos. El mejor posible para la ciudad de Tarragona. El que estoy seguro, que mejor hará, llegar a la práctica, los valores socialistas que preconizamos.

Los de la solidaridad, los de la justicia social. Los de la fraternidad.

Lo que deseo es que podamos hacer de nuevo un gobierno fuerte para todo ello.

Ojalá sea así.

Desde ahora digo que no habrá un militante que trabaje más para ello que yo mismo. Habrá quien trabaje igual, pero no más. Desde ahora mismo lo digo.

Si todos arrimamos el hombro, realmente podemos hacer grandes cosas.

Yo, por mi parte, me pongo a vuestra disposición. Ya se lo he comunicado a todo el que he podido. A los nuevos. A los intermedios. A Josep Maria Milá... Pienso hacerle un gran traspaso de área cuando toque. Y también a quien tenga el privilegio de poder llevar la seguridad ciudadana de esta ciudad.

Y mientras, estaré a disposición de la campaña como el que más.

[…. ….]

Es de justícia, en este momento, dar las gracias a este partido por todo lo que he aprendido, todo lo que he vivido, y por las experiencias personales que he podido tener.


Por el privilegio de haber estado en la política municipal. LA POLÍTICA en mayúsculas, para mí.

Por el privilegio de haber tenido entre las manos, comandando, la propia ciudad de Tarragona. ¿Puede  haber algo mejor que eso?

Gracias también por el privilegio de haberos representado. Solo espero haberlo hecho con dignidad.

Solo espero haber llevado conmigo esos valores de solidaridad, justicia social y fraternidad que os comentaba antes.

No solo en la gestión pública. También en el día a día.

Espero que nunca hallarais en mí un atisbo de altivez.

Espero que os sintierais escuchados cuando lo necesitasteis. Yo lo intenté con todo mi corazón.

Siempre he intentado estar ahí, llevar mi trabajo de gobierno y representación con eficacia, pero a la vez con humildad, sencillez y cercanía. Como quien sabe que no está por sí mismo.

Solo aspiro a haberme acercado un poquito a eso.

Quiero y debo dar las gracias también a mi alcalde. Mi hermano mayor, como dice él. Y como me he sentido siempre.

Gracias por haber querido trabajar conmigo durante estos 8 años entre tantas personas posibles. Entre tanto compañero y compañera que se podía encontrar en condiciones similares de preparación para ello.

Esa es la dificultad de confeccionar una lista.

Siempre hay múltiples compañeros y compañeras que aprecias, y que ves preparados. Pero hay que escoger.

Por tanto, gracias Alcalde, por haber contado conmigo, y gracias por haberme permitido ser el responsable de la ciudad, y por tanto, el tuyo, de Movilidad, de Licencias, de Seguridad Ciudadana, y de todo el Área de Territori, nada más y nada menos.

Gracias a los compañeros y compañeras del Grupo Municipal Socialista.

A todos sin excepción los he querido.

A todos sin excepción les doy las gracias por su tiempo, por su colaboración y por su compañerismo.

Ha habido momentos duros, sin duda.

Pero de los amigos, me quedo solo lo bueno.

Personalmente creo que nos ha tocado gobernar en el momento más complicado de la última generación política.

Y creo que, dentro de lo que cabe, lo hemos hecho bastante bien.

Respecto al ámbito personal, tengo el sentimiento de haber cubierto una etapa. Necesito curar algunas pocas heridas, no os quiero engañar, y ver la realidad, desde otra perspectiva.

Seguro que lo entendéis.

Con toda normalidad, quiero incorporarme a mi despacho y ejercer mi profesión. Aunque necesitaré algunas semanas, quizá meses, para ponerme al día y retomar el pulso al oficio, no es un secreto para nadie que siempre mantuve abierto el despacho, y anduve pagando una pasta cada mes al Colegio de Abogados para cuando llegara este día.

Me tomaré unos meses, seguramente de paro, para reciclarme, y de momento, me dedicaré a aquello para lo que estudié.

La política, no la dejo ni de coña.

Ya os lo digo.

La llevo en la sangre.

Y además, tengo que devolver todo el bien que se me ha dado.

Quiero colaborar en que este partido vuelva a representar de manera clara y rotunda a la mayoría social de este país.

De los dos países, si se me permite la broma.

Quiero que el Partido Socialista tenga las ganas de dar una alternativa creíble a este sistema de libre mercado, y de austeridad brutal, que se está llevando por delante a una parte de las familias de nuestro país, y a toda una generación de jóvenes preparados (tenemos ejemplos cerca, compañeros) la está condenando a emigrar a los países del norte de Europa.

No voy a desaprovechar esta oportunidad para denunciar, una vez más, el austericidio que se está cargando a las clases medias trabajadoras. Si no levantamos la voz, y recuperamos la actitud combativa que este partido lleva en su ADN, no podremos recuperarlas ni representarlas.

Si no somos capaces de ofrecer alternativas creíbles, de izquierdas, desde la honestidad intelectual, y sin complejos, a esa mayoría social a la que nos debemos, difícilmente podremos estar a su servicio.

En esa lucha de recuperación del terreno perdido.

De la dignidad y nuestra historia.

De la defensa de la igualdad de oportunidades, y de la justicia social.

En esa lucha porque nuestro partido se levante en todos los lugares, estoy, y estaré siempre.

Muchas gracias a todos y a todas.




sábado, 21 de marzo de 2015

comiat en roda de premsa del jueves 19 de marzo de 2.015



Vull anunciar la meva retirada de la primera linea política municipal.

Vaig començar fa uns 12 anys. Els quatre primers a l’oposició. Aprenent. Escoltant la gent, les seves necessitats, escoltant el que calia fer, amb la il·lusió del canvi. Amb les ganes de canviar la ciutat. Amb el que podiem aportar com a Partit Socialista, amb el Pep Félix com a Alcalde.

Després, vaig viure aquest canvi en primera persona, i vaig poder començar a governar amb àrees tan boniques i de tanta responsabilitat com són (eren llavors) Mobilitat i Seguretat Ciutadana.

Posteriorment vaig tenir l’enorme privilegi d’agafar "las riendas" de tota l’àrea de Territori, especialment Urbanisme i tot el que l’envolta, i mantenir la també enorme responsabilitat de portar Seguretat Ciutadana, amb la seva (la meva estimadísima) Guàrdia Urbana i Protecció Civil, voluntaris sobretot, inclosos.

Qué més puc demanar?

L’únic que em quedava era ser Alcalde, i aquesta plaça ja està coberta, i ben coberta, pel meu Alcalde, Josep Félix Ballesteros, i que per cert, espero que la segueixi cobrint uns quants anys, i segueixi sent l’Alcalde de tots i de totes els tarragonins i les tarragonines.

I a qui vull agrair especialment l’oportunitat que em va donar en tots aquests moments, de poder treballar per la meva ciutat, primer des de l’oposició, i després des del govern.

A la meva ciutat, Tarragona, al meu partit, i a l’Alcalde que va confiar en mi per totes aquestes importantíssimes tasques, els porto al cor.

Dóno les gràcies a la Guàrdia Urbana, a tots i cadascun dels agents, a tots i cadascun dels comanaments. Per totes les decissions que hem pres conjuntament, per moments que no han estat fàcils, per moments en que no han entés algunes de les decissions. Ho hem fet sempre pensant en el bé comú.

Han estat moments dificils, amb una crisi socioeconòmica que no ens ha permès moltes vegades fer allò que voliem, però ho hem fet. Amb menys recursos, humans i econòmics. Molt dur en alguns moments!...  però la ciutat en cap moment ha estat desatesa per aquest cos de policia que és el seu.

Dono les gràcies als treballadors i treballadores de l’àrea de Territori. M’han demostrat ser en general uns grandissims professionals que tenen al cap la ciutat, i l’interès general dels tarragonins i tarragonines. Especialment a la Eli, la Imma, el Lluis, la Montse i la Carme, i a tota la gent que depèn d’elles.

Gràcies a l’Adelyn, i gràcies per suposat a la Pepi, la secretària barreja entre mami i germana, a la que estimo.

Gràcies a tots els ciutadans i ciutadanes. I als que de vegades no hagin compartit les decissions preses, els vull dir que també he après molt d’ells. Sobretot dels critics constructius. Aquells ciutadans amb els que es pot parlar tot, de manera tranquila i assenyada, i aprendre del que diuen.

Gràcies als companys i companyes, dels que sempre he rebut recolzament i comprensió. A tots els socialistes i les socialistes.

Mantinc més vius que mai els meus valors republicans, d’esquerres i socialistes, i seguiré treballant per la meva ciutat i pel meu partit des d’altres àmbits.

I me’n vaig sentint-me orgullòs i trist alhora, però no abandono aquesta ciutat.

Ni abandono aquesta ciutat, ni abandono el partit, ni abandono la política, ni abandono les meves responsabilitats o aspiracions ideològiques. Simplement obro una nova etapa en la meva vida.

sábado, 25 de octubre de 2014

EL CORREDOR DEL MEDITERRANI I EL TERCER FIL



Les diferents administracions han tractat aquest tema en els diferents instruments de planejament de què disposen. El Ministeri de Foment va redactar el “Plan Estratégico de Infraestructuras y Transporte 2005 – 2020” (PEIT) on preveu una xarxa d’altes prestacions que circularà per l’interior del territori, no preveient cap actuació a la línia actual de la costa i proposa mantenir el transport de mercaderies per aquesta línia.

La Generalitat de Catalunya va redactar el Pla d’infraestructures del transport de Catalunya 2006 – 2026 (PITC) amb l'objectiu de definir de manera integrada la xarxa d'infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques necessàries per a Catalunya amb l'horitzó temporal de l'any 2026.

Aquest pla territorial sectorial recull la previsió de mantenir l’ample ibèric a la línia de la costa (des de Tarragona fins a Blanes, aproximadament) i destinar aquesta línia només al transport de viatgers. Respecte el transport de mercaderies, aquest pla preveu adequar la via existent i fora d'us  de Reus –Roda de Berà (amb una previsió de pressupost de 180 milions d’euros) i realitzar el transport de mercaderies per aquesta línia i continuar per Vilafranca del Penedès. Les mercaderies procedents de l'arc mediterrani espanyol  del Port de Tarragona (i la indústria química) connectarien amb aquesta via sortint cap a l’est amb un nou ramal de connexió amb la proposta de Corredor del Mediterrani.

D’altra banda, el Pla Territorial del Camp de Tarragona (redactat també per la Generalitat de Catalunya), concreta amb més detall les propostes del PITC i defineix les noves línies de ferrocarril que caldria construir per tal de desenvolupar-lo.

Aquest pla proposa, a més a més de la connexió del Port de Tarragona amb la línia Reus – Roda de Berà, realitzar el transport de mercaderies per ferrocarril de manera exclusiva per aquesta via, desafectar la façana marítima de la línia de ferrocarril i construir una nova línia que creui la ciutat de Tarragona per l’interior de la mateixa, amb una nova estació intermodal a la rotonda de la plaça Imperial Tarraco.

L’Ajuntament de Tarragona, en el seu POUM, i també arrel del seu Pla 2022 fet amb àmplia participació social i ciutadana, i dels compromisos de ciutat allà plasmats, assumeix com a pròpia la proposta de la Generalitat de Catalunya d’alliberament de la façana marítima i trasllat de la línia per l’interior de la ciutat, i proposa una nova alternativa consistent en desviar la línia de la costa per l’interior fins arribar pràcticament a la punta de la Mora, on connecta amb la línia existent.

Així, doncs, entre les diferents administracions actuants, tant la Generalitat de Catalunya com l’Ajuntament de Tarragona són ambdós partidaris de realitzar el trànsit de mercaderies per la línia Reus – Roda de Berà i proposen alliberar la façana marítima construint una nova línia per l’interior de la ciutat. Podriem fins i tot contemplar mantenir, de manera provisional, l’actual traçat del ferrocarril per la façana marítima i destinar-lo exclusivament al trànsit de viatgers.

El Ministeri de Foment, per tal de solucionar ràpidament el problema de la diferència d’ample de via de la xarxa ibèrica i europea i facilitar la lliure circulació de viatgers i mercaderies a tot el territori europeu, ha projectat l’execució d’un tercer fill ferroviari a la línia de la costa, que permetrà la circulació de trens des de Cadis fins a tota Europa. Aquesta actuació consisteix bàsicament en instal·lar un tercer carril a la via existent, sense modificar-ne el seu traçat.

En BOE de febrer de 2013 es van publicar els anuncis de licitació de les “Obras para la implantación del ancho estándar en el corredor Mediterráneo. Tramo: Castellbisbal – Murcia. Subtramo: Sant Vicenç de Calders – Tarragona – Nudo Vilaseca”, conegut com a “tercer fil”. Fins a la publicació al BOE de la licitació del projecte, l’Ajuntament de Tarragona no era coneixedor del contingut del mateix.

Després d’infructuosos intents de tancar un acord per escrit amb el Ministeri o amb ADIF, malgrat totes les bones paraules, el dia 16 d’agost de 2013 l’Ajuntament de Tarragona va sol·licitar al Ministeri de Foment la revisió d’ofici per a la declaració de nul·litat de ple dret de la licitació corresponent a aquelles obres, al·legant així “vuelo pluma” que no es van seguir les següents fases:

- Resolució del Ministeri de Foment pel que s’encarrega la redacció i execució del projecte.

- Estudi informatiu previ amb la corresponent avaluació ambiental.

- Informació a les Comunitats Autònomes i Entitats Locals afectades.

- Exposició al públic de l’estudi.

- Tramitació ambiental pertinent.

- Aprovació del projecte.

Tampoc es va redactar un estudi d’impacte ambiental que analitzés l’afectació de les obres de construcció del tercer fil, havent-hi unes molèsties evidents als càmpings de la ciutat, als quals és indispensable assegurar-los la possibilitat de millora, atenent als propis interessos turístics de la ciutat i resta de territori. En aquest cas es va sol·licitar que la Generalitat de Catalunya es pronunciés sobre la necessitat de què el projecte es sotmeti a l’avaluació d’impacte ambiental.

El Ministeri de Foment respon el dia 7 d’octubre de 2013 no admetent les al·legacions presentades per l’Ajuntament de Tarragona. En base a aquesta resposta, l’alcalde de de Tarragona signa un decret el dia 29 de novembre de 2013 on resol interposar, davant la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional, anunci de recurs contenciós administració contra la resolució del Ministeri de Foment, que es formalitza el dia 9 de desembre de 2013. Aquest recurs encara està pendent de resoldre’s a data d’avui. I per nosaltres, depén totalment d’una reacció per part del Ministeri.

Paral·lelament a aquest procediment, l’Oficina de Projectes de l’Ajuntament de Tarragona s’encarrega d’estudiar el projecte licitat pel ministeri de Foment. Es reuneixen amb al Director General de Transports de la Generalitat de Catalunya el dia 25 de març de 2013 per tal de recavar tota la informació possible i conèixer el posicionament de la Generalitat de Catalunya. En aquesta reunió es va lliurar per fí un exemplar del projecte a l’Ajuntament de Tarragona.

El dia 19 d’abril de 2013 es celebra a Béziers la 6a Cimera de Ciutats per a l’Alta velocitat i la Interconnexió Ferroviària del Corredor del Mediterrani. En aquesta cimera es va presentar per part de l’Ajuntament de Tarragona la proposta de què el tercer fil fos provisional en el seu pas per Tarragona, establint un horitzó de 15 anys. Malgrat tot, a la declaració signada a la cimera en data 19 d’abril de 2013 no es recull aquest aspecte de la provisionalitat del traçat del tercer fil, si bé sí que indica que en el Camp de Tarragona la planificació ferroviària és particularment complexa i que la recuperació de la línia Reus – Roda de Berà per als trens de mercaderies representa una oportunitat per a reordenar l’esquema ferroviari actual.

L’Oficina de Projectes fruït de l’estudi del projecte, informa que aquest planteja les obres com a treballs de manteniment de la infraestructura, si bé d’acord amb el Text Refós de la Llei de Contractes del Sector Públic es tracta d’una obra de reforma.

En aquest mateix informe es valoren les conseqüències que suposen per a la ciutat l’execució del tercer fil, com és la impossibilitat d’alliberar el front marítim de la ciutat, la impermeabilitat que suposa aquesta infraestructura, l’increment del trànsit ferroviari (sobretot de mercaderies) i de l’impacte acústic i visual que comporta aquest increment de trànsit i la incertesa del correcte funcionament d’aquesta tecnologia.

Així mateix, l’ODP presenta una sèrie de propostes d’actuació per tal de minimitzar al màxim els efectes negatius que comportarà l’execució del tercer fil a la ciutat de Tarragona, que es recullen a continuació:

- Connectar l’estació de Tarragona amb la línia d’alta velocitat a l’Arboç, de tal manera que es permeti la circulació de trens d’ample europeu entre la línia d’alta velocitat i l’estació de Tarragona. D’aquesta manera es permetria connectar Tarragona amb Barcelona per la línia d’alta velocitat.

- Construir passarel·les urbanes per a reduir l’efecte barrera que comporta l’estructura ferroviària, facilitant el pas de les persones per sobre de les vies del tren i connectar la ciutat amb la costa.

- Modificar les andanes de l’estació per tal de facilitar l’accés a discapacitats, eliminar barreres arquitectòniques i reduir la perillositat de les andanes existents.

- Reduir el nombre de vies de l’estació, permetent alliberar espai per a la construcció de les passarel·les i l’adequació de les andanes.

- Suprimir la via d’apartat davant de la façana marítima per tal de reduir l’impacte visual que suposa aquesta infraestructura.

- Construir barreres acústiques i visuals per tal d’integrar la plataforma ferroviària a l’entorn urbà i minimitzar el seu impacte a l’entorn.

Aquestes propostes no es van arribar a concretar en cap acord ni document que comprometés al Ministeri de Foment.

La situació actual que afecta a la ciutat de Tarragona és que el Ministeri de Foment ha adjudicat les obres de construcció del tercer fil per la línia existent al front marítim de la ciutat, entre la ciutat i la costa, obviant les propostes de mínims de millores proposades per l’Oficina de Projectes de l’Ajuntament de Tarragona.

L’Ajuntament de Tarragona ha sol·licitat REITERADAMENT al Ministeri de Foment i a ADIF una reunió per tal de concretar el traçat del tercer fil i disposar d’uns mínims d’informació, sobretot tenint en compte la confusió mediàtica que hi ha al respecte, però fins a la data no s’ha rebut cap resposta per part del Ministeri.

L’alternativa bona per la ciutat de Tarragona seria desviar les mercaderies per la línia de l’interior (línia Reus-Roda de Berà) i deixar la línia actual només per al transport de viatgers. Aquesta actuació, que està d’acord amb les determinacions recollides al respecte per la Generalitat de Catalunya en els Plans Territorials, com a mínim, alliberaria a la ciutat d’un pas més molest i continu de convois, evitaria afectacions negatives als càmpings, i ens seguiria garantint altes prestacions a l’estació de Tarragona.

Caldria construir una infraestructura ferroviària que connectés el port de Tarragona amb el traçat de la nova via de connexió del corredor del mediterrani amb la línia d’alta velocitat. I des d’aquesta via es podria circular amb ample europeu fins a l’estació d’intercanvi de Roda de Berà o bé continuar per la línia d’alta velocitat fins a la connexió amb França.

Actualment tenim la plataforma del Corredor el Mediterrani, que preveu la connexió amb Tarragona emprant la via de Reus, però només en sentit d’entrada a la ciutat.

Caldria construir una altra que permetés la sortida de Tarragona per la via de Reus amb la nova infraestructura i la sortida de trens des de Tarragona cap al nord.

Però vet aquí que som persones responsables. I estem disposats al sacrifici que comporta el 3er FIL, pel bé de la competitivitat de les nostres empreses i del nostre Port, i així, directament, pel bé dels treballadors i treballadores de la nostra àrea metropolitana, representats pels seus sindicats, amb els que ens hem compromés.

És el més ràpid, és el més pràctic, i és el més convenient donada la complicada situació de crisis.

Però som conscients, i així també ho volem deixar clar, que comporta un sacrifici per la ciutat. Per una generació de tarragonins que té moltes ganes de què Tarragona miri d’una vegada cap al mar, i que haurà d’esperar, per veure alliberat el front marítim.

Per tant, hem d’aconseguir un compromís per part del Ministeri de Foment que determini la provisionalitat d’aquest 3r FIL, que acceptem com a tràgala responsable, i que tiri endavant les prudentíssimes peticions que fa la ciutat de Tarragona.

També es planteja com, a inqüestionables, la reforma i ampliació de l’actual estació ferroviària amb les corresponents passarel·les, i pantalles acústiques, i que s’inclogui dins dels pressupostos de l’Estat immediatament el pas soterrat per la plaça dels Carros, el de cotxes, tal i com s'havia promés.

Necessitem un gest. I ràpid. Hem estat obviats. Estem obviats. I ens sentim quasi despreciats. Hem acceptat la proposta del 3er FIL per pura responsabilitat i sentit de ciutat. En un intent d’ajudar a la millora de l’economia, per consciència amb la situació que estan passant les families i empreses del nostre entorn. Pel Port de Tarragona. Però no siguem frívols; si que és un sacrifici, i si que tenim un horitzó estudiat, i planificat, que sabem que seria el millor per la ciutat, al que estem renunciant. Separar el trànsit de mercaderies del trànsit de viatgers, fent circular els trens de mercaderies per la línia de l’interior (Reus – Roda de Berà) i els trens de viatgers per la línia de la costa, tal i com es preveu al Pla Territorial del Camp de Tarragona i al POUM.

Si renunciem això, és com els he dit, pel bé del territori, però cuidado que no es jugui amb la dignitat de la ciutat de Tarragona de nou. Perquè seria la pròpia ciutadania la que ja no acceptaria les renúncies que comporta aquest NECESSARI 3er FIL, si no es garanteixen les petites, i ja he dit, prudents contrapartides, que demana l’Ajuntament per minimitzar les possibles afeccions negatives.

Aquestes demandes són el mínim del mínim. I absolutament indispensables per la ciutat de Tarragona.

viernes, 26 de septiembre de 2014

¿Donibane Garazi?



La Política, como muchas otras actividades que comprometen las decisiones individuales hacia lo colectivo, es una buena escuela. Y «Política» no es solo (NI MUCHO MENOS) lo que hace un Ministro, un Delegado del Gobierno o, como es mi caso, un concejal de calle, primero en la oposición y luego en el gobierno municipal. También hace Política, y es importante subrayarlo, una asociación de vecinos, un sindicato de estudiantes, un grupo de empresarios o las madres y padres que desde una AMPA trabajan para defender la enseñanza pública (o la privada o la concertada…).

Somos muchas personas las que en Tarragona, en Catalunya* o España nos dedicamos a la Política, a las Políticas, y cada día aprendemos, nos enorgullecemos cuando alcanzamos pequeños logros, mínimas mejoras que siempre son peldaños en la infinita escala hacia una sociedad mejor, hacia un bienestar colectivo más generalizado, hacia la justicia y hacia la justicia social ­–más adelante me referiré a estos términos.

E  infinidad de veces también metemos la pata hasta arriba. Y lo lamentamos.

Aunque, como indicaba, políticos somos muchos o, mejor dicho, deberíamos ser todos, aquellos con más proyección pública somos escrutados –más por la prensa y por otros políticos que por la ciudadanía, hay que decirlo– y nuestros errores, por «humanos» que nos puedan parecer, a veces nos abocan al desastre**.

Nunca he llevado bien la corrección política y, con inusitada frecuencia, he sido reconvenido por mis veleidades de ciudadano medio que siente  como el resto, se alegra como todos y dice bobadas como algunos. La vida hay que vivirla con alegría. Siempre lo he dicho. Pero admito que la responsabilidad pública conlleva un cierto nivel de exposición que nos obliga moralmente a ser prudentes, comedidos, cautos y, admitámoslo, un poco cínicos en ocasiones. Que es lo que más odio.

Los cargos públicos no somos personas distintas a las que andan por la calle pero, mal que nos pese, estamos obligados a portarnos mejor, al menos en aquellas facetas por las que se nos va a juzgar. Y esto es cierto, aunque a veces me haya resistido a aceptarlo. Porque por una parte se dice que se quiere un político-ciudadano “normal”, y por otra, se exige ser modelo de conducta, a veces, también, excesivamente, en cuanto a lo personal (piénsese en EUA, por ejemplo).

Una escuela de vida, decía, ¿no? El trato constante con la ciudadanía, las empresas, las instituciones de mayor envergadura, el ejercicio del gobierno y, ¡sobre todo!, el de oposición, enseñan a mirar la realidad con otros ojos, reparar en detalles que aunque nos podían resultar imperceptibles, se revelan relevantes y hasta decisivos.

Miramos y remiramos. Oteamos y escudriñamos, y el lenguaje, como por ensalmo, nos arrastra a una realidad que no es la del ciudadano medio, por mucho que yo me empeñe en reivindicar mi condición de ciudadano medio, de persona común, de picapleitos que, transitoriamente, ha sido elegido para gobernar una parcela de esta mi ciudad, que es Tarragona.

Y el lenguaje, decía, no solo nos hace hablar distinto, es que miramos diferente.

Ya no hay calles, hay viales. Y desaparecen las carreteras para dejar paso a las calzadas. Los tejados ya son cubiertas, las casas «metidas para dentro» son retranqueos; las farolas se han tornado en luminarias y, lo más misterioso de todo, los quitamiedos de las carreteras, esos cuya desaparición suelen reclamar asociaciones de motoristas, se han convertido, como por arte de birlibirloque, en biondas.

Aclaro esto porque, de lo contrario, cualquiera que lea estas líneas pensaría, con motivo, que padezco de alguna patología que me arrastra a reparar en chorradas para luego tener de qué conversar en el mercadillo.

Esa extraña mirada de concejal me hizo percibir que mi periplo –mi periplo es la excusa para abusar de tu santa paciencia, amable lector o lectora– no arrancaba en una pequeña localidad francesa llamada Saint Jean de Pied de Port. Bueno, sí, era allí pero…

–«Donibane Garazi», ¿pero dónde es eso?

Carlos, mi padre, es hombre culto, con más de 50 años como trabajador a sus espaldas, facultativo de minas y abogado… y de unos comienzos ciertamente humildes, desde los que, trabajando, nos pudo dar a nosotros, sus hijos, su família, una mejor vida. Es esto que los anglosajones denominan self made man. Cartagenero de pro (¡no murciano, cartagenero!), tras estudiar en la Escuela Universitaria Politécnica de la otrora Cartago Nova, trascurrió parte de su carrera laboral en la Repsol de esa localidad y, al cabo de los años, se le propuso trasladarse a la refinería de Tarragona. ¡Y entonces nací yo! (que diría el gran Gila).

Que decía yo que mi padre, además de cartagenero y técnico en el ramo del oro negro y sus derivados (y también Abogado por la Facultad de Barcelona, estudiado ya de mayor, que no se olvide, que es lo que a mí me marca después, para escoger esa bonita profesión), es un tío normal. Buen tipo. Normal. ¡Y siempre atento! A todo.

–Pero vamos a ver, hijo, ¿qué es eso de Donibane Garazi o dónde está el Donibane Lohizune ese que hemos visto anunciado en la carretera?

–A mí qué me cuentas, papá… Yo vengo aquí de hijo, y además no soy adivino. Pero no te preocupes que enseguida nos enteramos.

 ¡Cáspita! (bueno, no dije eso ni de coña, pero me ha pedido uno de los opinadores de estas líneas que no introduzca expresiones malsonantes, que se me queja la ‘parroquia’). Mira, papá. Fíjate. El doniese de no sé qué y encima un escudo.

–Sí, lo veo pero no sé qué te llama la atención.

–¡Papá! ¿Quién me contaba de pequeño lo de la batalla de las Navas de Toledo, el bestia aquel que rompía las cadenas a espadazos…?

–1212. Sancho el Fuerte. Jaén. ¡Navas de TOLOSA!

–Eso, y que de ahí salían las cadenas del escudo de Navarra.

–Sí, el abuelo y yo, ¿y?

–Fíjate…

Por razones perfectamente explicables pero que en aquel momento se me antojaban misteriosas, estaba presenciando una rareza, Donibane Garazi, y sobre esas misteriosas palabras lucía algo más oscuro aún: una especie de escudo de armas, como si fuera el de la ciudad, pero en uno de cuyas partes aparecían las mismas cadenas que en el del Reino de España, justo pegado a la cuatribarra catalano-aragonesa. Pero estábamos en Saint Jean de Pied de Port, San Juan de Pie del Puerto, en Francia, un pueblecito, muy mono, eso sí, de Francia.

En el escudo que, tras las pertinentes pesquisas, confirmamos que era el de la localidad, aparece un castillo, una imagen que responde a la iconografía clásica de san Juan Bautista (esto lo sé por una tía mía que, para referirse a algo que jamás tendría lugar, decía que iría a ocurrir ‘cuando san Juan baje el dedo’), las famosas cadenas de Navarra, con su diamante en el centro y todo, y un cordero, imagino que de la variedad local.

–Y esto no es lo peor, ¿te has fijado la cantidad de coches que llevan una A en la trasera? Esto va a ser algo, ¡seguro!

Como decía antes, la cosa de la política municipal hace que nos fijemos más, que sintamos muchas curiosidades y que tomemos conciencia de que en una calle casi nada responde al azar. Casi todo fue puesto ahí, por algo, por alguien, en algún momento.

Y sí, estábamos en Navarra y en Francia, y en Aquitania, y en Euskal Herria, y en San Juan de Pie de Puerto, que resulta que en francés es Saint Jean Pied de Port y en lengua vernácula Donibane Garazi.
¿Pero no decía el inefable Rajoy que ‘eso de Euskal Herria es una tontería que se han inventado cuatro’?





* Respeto muchos los idiomas. Además poseo la inmensa fortuna y riqueza, como tantos catalanes y catalanas, de tener dos lenguas principales ­­–aparte del inglés que aprendí de joven y medio he olvidado de mayor– y amo profundamente a las dos. Para los topónimos de Catalunya y España, usaré exactamente esos, por costumbre. Aunque escriba en castellano. El resto, dependerán del idioma en el que esté expresándome. Espero que no se moleste nadie.

** En los momentos de repasar estos escritos, finales de julio de 2014, a la vez que hago las enésimas correcciones al texto, acaba de saltar a la prensa una inverosímil historia-declaración-confesión sobre un fraude fiscal con la herencia familiar del molt honorable por antonomasia: Jordi Pujol. El caso es que no me creo nada, pero esa es otra historia. A lo que deseaba referirme en este momento es a que este «error humano», como indicaba más arriba, ha abocado a esa familia de sangre y política al desastre. ¿Ya era hora? Juzgue cada quién. A mí, ya lo he dicho en Tuiter, me ha sabido mal. No me alegro en absoluto.