EL SOCIALISME GARANTIA DE LA CATALUNYA DEL
BENESTAR
La seva república catalana serà molt poc
republicana
Als dos extrems, tant a l’independentisme del “Junts pel Si”, com a
Populars i Ciutadans, els hi agradaria un país enfrontat, una Catalunya
fracturada, trencada en dos extrems, els hi agradaria dividir-nos entre bons i
dolents patriotes, entre els del SI i els del NO. I nosaltres, els i les
socialistes, mai hem volgut apostar per les fractures, sabem per experiència
dolorosa, perquè ens ho explica la història, que les ferides, les divisions,
les fractures són molt fàcils de provocar i molt difícils de sanar. Fomentar
l’enfrontament i la divisió, com ha fet el Partit Popular a tota Espanya,
sembrant ràbia i anticatalanisme per aconseguir vots, o com fa la Convergència
pujolista d’Artur Mas, presentant Madrid com la font de tots els problemes de
Catalunya per aconseguir alguns vots més, sabem que és un mal negoci, és una
jugada molt irresponsable, perquè per aconseguir a curt termini alguna
avantatja electoral, sembren el país d’enfrontaments i divisions estèrils.
Ans el contrari del que vosaltres i nosaltres representem, tot el contrari
del que ha estat la cultura política del socialisme català. A les ciutats, als
barris, als pobles on hem governat hem fomentat la igualtat, la diversitat,
l’accés universal als serveis socials, sense preguntar ningú d’on venia, sense
mirar banderes, tots els ciutadans i ciutadanes per igual en un mateix espai
públic.
Per això sempre hem defensat i defenem l’escola catalana, l’escolarització
en català, com a garantia de què no podran dividir-nos. De què no crearan una
escola mal dotada per a uns i una escola d’elit per a uns altres, com a
expressió de que les llengües no ens divideixen, de que tothom, tothom, vinguem
d’on vinguem i agitem la bandera que vulguem, tindrem els mateixos drets i les
mateixes oportunitats.
Quan alguns volien les escoles segregades, escoles catalanes per a uns i
escoles castellanes pobres als barris populars per a uns altres, vam dir que no
amb fermesa. La nostra voluntat va ser que no es separés als nens i les nenes
ni per llengua, ni per banderes, ni per religió. Garantir que l’educació ens fa
a tots ciutadans i ciutadanes lliures i iguals.
Aquest és el llegat del president Tarradellas, a qui el pujolisme no li
perdonà mai que les seves primeres paraules fossin una convocatòria a tots i
totes. Va sortir al balcó del Palau de la Generalitat, amb un milió de persones
omplint els carrers, i no va voler que hi hagués el més mínim dubte a les seves
paraules. No va cridar “catalans”, sinó que cridà “Ciutadans de Catalunya: ja
sóc aquí”. Tots i totes ciutadans, no uns de primera i uns altres de segona:
tots i totes, un únic poble.
Avui la Convergència de Pujol i Mas ha fet possible la Catalunya més
fracturada i més dividida dels últims trenta anys. Des l’inici de la democràcia
cap govern ha trencat tant el país:
Ha dividit entre la Catalunya de les
llistes d’espera i espera i espera, de la que pot pagar-se mútues privades (la
dels amics del Conseller de Sanitat).
Ha dividit entre els d’una escola
pública retallada, ofegada i sense recursos i els que poden pagar-se escoles
privades i concertades.
Ha dividit entre la Catalunya que ha
patit les seves retallades i baixades de salari, els seus desnonaments i la
seva permissivitat amb les estafes bancàries, i la Catalunya propietària
d’empreses amigues, subvencionades, a les que els hi paguen fins i tot la
“festeta” dels diumenges.
I ara, vol dividir-nos entre catalans bons i dolents, entre patriotes i
traïdors, entre els positius del SI i els negatius del NO. Quan la història i
la raó ens demostren que tots junts, per sobre de banderes, haurem de treure
endavant aquest país, i que hem de construir més ponts, i més i millors
oportunitats amb Espanya i amb Europa i amb els món... perquè cada pont que es
trenca són portes i oportunitats que es tanquen.
La Convergència pujolista ha tingut i té una única passió: el poder polític
i econòmic. Sabien que front la Catalunya popular, oberta, l’antifranquista, la
treballadora, la dels barris, la Catalunya que no mira d’on vens sinó a on
anem, sabien que front a aquesta Catalunya, eren una minoria. Les dretes
burgeses, proteccionistes de les seves empreses, buscadores de privilegis, eren
una minoria front a aquella nova Catalunya de progrés i esperançada que sorgia
amb la democràcia. Ara, quan ja han arrasat amb tot el país, quan han
privatitzat tot el que han pogut només els hi queda la bandera de la
independència per a seguir manant. Els fills dels pujolisme es fan un estat a
mida per continuar manant i robant.
Fixeu-vos que, de nou, en Artur Mas dissol anticipadament el Parlament i no
esgota la legislatura. Cada cop obté menys vots i menys escons. Cada cop
intenten un pas més, una elecció més, una consulta més, per intentar sumar prou
escons com per a proclamar la independència. I no, no els sumen, però cada cop
divideixen més.
Portem massa temps sense govern, sense
polítiques actives, només retallades, impagaments i austeritat... i la bandera
per a tapar-ho tot. I com que la senyera ja deixava transparentar massa
vergonyes, massa corrupció i massa cas Palau i fills d’en Pujol, han hagut de
canviar-la per una estelada.
Però el dia 28 de setembre algú haurà de
governar quelcom, i ja sabem com ho fan: privatitzant, retallant i amb
polítiques austericides.
I ens volen donar lliçons sobre
democràcia, però només és democràtic votar el que vol en Artur Mas, quan ells
vol i en la forma en que ell imposa. Han arribat al punt de dir que els
Ajuntaments que no votaven a favor de les mocions pels dret a decidir, no eren
democràtics.
Des del començament hem dit i explicat que
era una trampa, que darrera del dret a decidir només estava la seva voluntat de
dividir, que dret a decidir era sinònim de la seva independència, al seva
petita Catalunya a la seva mida. Perquè sobre tota la resta (privatitzacions, retallades,
corrupteles...) no ens han deixat decidir.
Han aconseguit la Catalunya menys
independent de la democràcia. La més hipotecada, la més depenent de les grans empreses, la menys lliure per
decidir el seu futur. Han desmantellat tot l’estat del benestar amb l’excusa de
construir un estat nou.
La única veu que no els hi ha fet el joc
ha estat la del PSC. Populars i Ciutadans estan encantats amb aquesta
radicalització recollint els vots indignats amb la presa de pèl
independentista. I les suposades esquerres de l’esquerra han estat les més
útils a en Mas. Fins i tot els hi han regalat el candidat Raúl Romeva. Fins i
tot van ficar a la CUP a presidir
la Comissió d’investigació del cas Pujol, ben conscients de què d’allà no en
sortiria res. I ho simbolitzen amb efusives abraçades entre en David Fernández
i el bon pare President... Aquesta és la única esquerra que volen a l’oasi
pujolistes, nosaltres, els socialistes, els hi fem nosa.
A nosaltres ens ha tocat el paper més
difícil i incòmode, però no hem renunciat per electoralisme al que hem estat i al que som. Ens ha
tocat explicar que el problema únic no és Madrid, que tenim un ampli autogovern
amb els que autogestionar els nostres interessos. Que no hi ha pèrdua de
sobirania més gran que la renúncia a fer política, a legislar i governar. No
només de retallades i privatitzacions viu un país.
En moltes ocasions la nostra veu no s’ha
escoltat entre els crits unionistes i els independentistes. I ens hem quedat
sols defenent coses sensates, defenent l’escola pública, la sanitat de
qualitat, la igualtat entre homes i dones, les oportunitats per a tothom, als
treballadors, als desnonats, a les petites i mitjanes empreses... la veu de la
igualtat d’oportunitats. Mentre que les “esquerres” del President es fregaven
les mans per si ens esgarrapen algun vot, en comptes de fer front comú.
El socialisme representa la Catalunya del
benestar, la Catalunya de les oportunitats. Mai s’ha fet tant i per a tothom
com des dels Ajuntaments socialistes o des dels Governs de Generalitat capitanejats
per presidents socialistes. Mai tantes escoles, tants professors, tants
recursos per la sanitat, tantes beques universitàries, tanta llei de barris que
dignificà tants racons oblidats de Catalunya. Ens en sentim orgullosos d’haver
fet tant quan vam comptar amb la vostra confiança.
Ara us cridaran a tots per sumar. Per
sumar el que els interessa, si que sou importants. Per primera vegada us volen
junts. Junts però no a les seves escoles d’elit, ni als seus Màsters de
pagament inaccessible, ni als seus barris enjardinats, ni a les seves clíniques
privades... junts només per, amb
els vostres vots i els vostres
impostos, pagar-se el xalet. Però tingueu clar que només us volen per això. Com
han demostrat a la seva república catalano-pujolista sereu, serem ciutadans de
segona. Ja se li va escapar a en Toni Soler i a algun altre: primer els d’aquí
de tota la vida. I per a nosaltres les retallades, els desnonaments,
l’austeritat i a passar per la pedra. La seva república catalana serà molt poc
republicana. Prefereixen ser Mònaco o San Marino, que una república democràtica
i social d’oportunitats per a tots.
És el seu estil, la seva ideologia, el seu
talant i ens ho han demostrat amb escreix: la bandera serveix per a fer negoci,
no ho dubteu gens ni mica, primer el negoci.
La nostra veu s’ha de sentir. No ens podem
callar, perquè quan sigui necessari, que ho serà, haurem d’estar disponibles,
per posar solucions realistes damunt la taula. Catalunya, els seus ciutadans i
ciutadanes, s’ho mereixen.
